a) Necessitat de partir del nivell de desenvolupament de l’alumnat.

L’inici d’un nou aprenentatge es realitza sempre a partir dels conceptes, representacions i coneixements que ha construït l’alumne en les seves experiències prèvies. Exigeix atendre simultàniament a dos aspectes:

  – El nivell de competència cognitiva (el nivell de desenvolupament intel·lectual en què es troba)

  – Els coneixements que ha construït anteriorment.

b) Necessitat d’assegurar la construcció d’aprenentatges significatius.

El procés d’ensenyament-aprenentatge pot donar lloc tant a aprenentatges significatius com a repetitius:

– Si el nou aprenentatge es relaciona de forma significativa i no arbitrària amb el coneixements prèvis, pot assimilar-se i integrar-se en la seva estructura cognitiva anterior, produint-se llavors un aprenentatge significatiu alhora que durador i sòlid.

– Si no s’aconsegueix la connexió, es produirà tan sols un aprenentatge merament memorístic o repetitiu, sense arrelament en l’estructura cognitiva i condemnat, generalment, a un ràpid oblit.

Per assegurar l’aprenentatge significatiu han de complir-se una sèrie de condicions:

– El contingut ha de ser potencialment significatiu, tant des del punt de vista de l’àrea o matèria que s’estigui treballant, com des del punt de vista de l’estructura psicològica de l’alumnat.

– És necessari que l’alumne tingui una actitud favorable per aprendre significativament, és a dir, que estigui motivat i  connecti el que està aprenent amb el que ja sap.

El nostre objectiu prioritari és possibilitar que l’alumnat realitzi aprenentatges significatius per si sols i que siguin capaços d’aprendre a aprendre. Cal prestar especial atenció a l’adquisició d’estratègies cognitives de planificació i regulació de la pròpia activitat d’aprenentatge. Aprendre significativament suposa modificar els esquemes de coneixement que l’alumne posseeix.

c) L’aprenentatge significatiu suposa una intensa activitat per part de l’alumnat.

Aquesta activitat consisteix a establir relacions riques entre el nou coneixement i els esquemes de coneixement ja existents. Dins el marc constructivista aquesta activitat es concep com un procés de natura fonamentalment interna i no manipulativa. La manipulació és una de les vies de l’activitat, però no és en absolut ni la única ni la més important. Si després de la manipulació no es produeix un procés de reflexió sobre l’acció, no s’està duent a terme una vertadera activitat intel·lectual. Encara que en últim terme és l’alumne el que construeix el seu coneixement, l’activitat constructiva no apareix com una activitat individual sinó com a part d’una activitat interpersonal. La interacció professor alumne és el que facilita la construcció de coneixement per part de l’alumne.

Esquema resum del procés en l’aprenentatge significatiu

Els 7 principis integradors de l’aprenentatge. (Desplegament en la Metodologia)

  1. L’alumnat és el centre de l’aprenentatge i reconeix que són els protagonistes, n’estimula el compromís actiu i els ajuda a comprendre la seva pròpia activitat com a Metacognició.
  2. L’aprenentatge és de naturalesa social i es fonamenta en la naturalesa social del procés d’aprendre i fomenta activament l’aprenentatge cooperatiu ben organitzat. 
  3. Les emocions són part integral de l’aprenentatge. És fonamental estar en sintonia amb les motivacions dels alumnes i amb el paper clau que tenen les emocions en l’assoliment de resultats. 
  4. L’aprenentatge ha de tenir en compte les diferències individuals. L’entorn d’aprenentatge ha de tenir molt en compte les diferències individuals entre l’alumnat, també el seu coneixement previ.
  5. L’esforç de tot l’alumnat és clau per a l’aprenentatge. L’entorn d’aprenentatge ha de dissenyar programes que exigeixin, a tots, esforç i afany de superació, però sense una sobrecàrrega excessiva. 
  6. L’avaluació continuada afavoreix l’aprenentatge. L’entorn d’aprenentatge ha d’operar amb expectatives clares i aplicar estratègies d’avaluació coherents. Cal insistir molt en el feedback formatiu que ha de contribuir a l’aprenentatge. 
  7. Aprendre és construir connexions horitzontals. L’entorn d’aprenentatge promou la “connectivitat horitzontal” entre àrees de coneixement i matèries, també amb la comunitat i el món en general. 

Vegem què és la neuroeducació

Els cervells humans paleolítics eren més grans que els actuals. Es dedueix que l’esforç per trobar estratègies per mantenir la supervivència de l’individu i del grup creen millors i majors circuits neuronals. El mateix li va passar al llop, que en ser domesticat va disminuir el seu volum cerebral. Ergo, la neuroeducación ha d’aprofitar aquestes investigacions per emprar-les en la didàctica del dia a dia.

Al llarg de la història, sosté Tirapu, el coneixement i desenvolupament humà ha permès que la majoria dels individus utilitzen escassament els seus cervells ja que algunes persones són (i han estat) capaços de solucionar problemes i implementar solucions que ens han facilitat la vida als altres. En conseqüència cada vegada exigim menys al nostre cervell i deixem d’utilitzar la potencialitat d’aquest.

El paradigma del funcionament del cervell es basa en prediccions a partir de la informació continguda en la memòria que tenim a les nostres estructures neuronals. El cervell avalua les noves situacions i les compara amb el que ja coneix. D’aquesta manera resol molts problemes quotidians sense esforç. En el cas de les noves situacions en què no tenim informació suficient per comparar patrons anteriors, no podem fer una predicció i en conseqüència recorrem a l’analogia. Aristòtil ens parlava en la Metafísica de la Analogia com una de les formes del coneixement a partir d’un contingut previ, en el nostre cas, en la memòria.

Al Còrtex prefrontal s’elaboren les funcions executives del nostre cervell, allò que anteriorment es podia definir com a ment, la presa de decisions, els judicis, la conducta, a partir dels continguts emmagatzemats en la memòria. Com més emmagatzematge de continguts a la memòria més operacions executives manipularà i realitzarà el cervell, pel que més solucions a situacions noves resoldrà. La neuroeducación no és treballar només les deficiències sinó també les potencialitats dels alumnes. L’aprenentatge i el plaer estan lligats, doncs aprenem si ens sentim motivats,i la motivació es desperta per la curiositat, o per la sorpresa davant la realitat que ens diu la Filosofia (Francisco Mora). En aprendre una cosa que després hem de ser capaços d’evocar en el futur s’han de generar neurotransmissors com la dopamina, la qual cosa s’aconsegueix mitjançant components emocionals (motivació, identificació, atenció, curiositat, empatia …) i per això s’estableix un circuit neuronal que és fàcilment memorable pel fet d’estar associat a una emoció: 

El trio de la neuroeducació: Funcions executives, memòria i emocions.

Originally posted 2020-09-03 18:28:10.

Principis bàsics de la construcció de l’aprenentatge significatiu

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

A %d blogueros les gusta esto: